ÍNDEX

Justificació (Rosa Serra)
Biografia de Mn. Ramon Casals (Josep Busquets)

1. DEDICATÓRIA A LA FAMÍLIA VILADOMIU
2. SITUACIÓ TOPOGRÁFICA
3. BIOGRAFI DEL SR. TOMÀS VILADOMIU I BERTRAN
4. ORÍGEN DE LA FAMÍLIA VILADOMIU I DE LA SEVA FABRICACIÓ
5. OBRES DE FÀBRICA - MAQUINÀRIA
6. DIRECCIÓ DE LA FÀBRICA
7. TRANSPORTS I COMUNICACIONS
8. SUBSISTÈNCIES I SANITAT
9. L’ESGLÉSIA DE LA COLÒNIA
10. MOVIMENT RELIGIÓS DE LA COLÒNIA
11. DADES DEMOGRÀFIQUES
12. VIDA ESCOLAR
13. LES FESTES, L’ESPLAI I L’ESPORT

Justificació
Rosa Serra Rotés
El juliol de l’any 1935 Mossèn Ramon Casals i Plans, rector de l’església de Sant Marc de la colònia de Viladomiu Vell completa el projecte ambiciós de redactar una història de la Colònia Viladomiu des dels seus orígens fins l’any 1935. L’objectiu el deixa ben clar en la dedicatòria que fa a la família propietària de la Colònia: oferir un present als amos en motiu de la celebració de 65 anys de vida de la Colònia i de 50 de la seva església. Tot i que l’escrit (un centenar de folis escrits a màquina a una sola cara i a doble espai) no porta signatura, el seu autor en reconeix l’autoria en un colla d’escrits de característiques similars que redacta anys més tard.
L’any 1942 féu entrega als Viladomiu un nou text que ell titulà, Arbol genealogico de la Familia Viladomiu. A la dedicatòria Mn. Casals explica que completa el Libro-Memoria de la Colonia Viladomiu escrit en motiu de les festes celebrades el 1935 i que la dificultat i la manca de temps van fer impossible que aleshores el pogués incloure. Els treballs de recerca van continuar fins que va esclatar la Guerra Civil però aleshores i a causa de la revolución marxista desapareció todo el trabajo hecho. Pel que explica sembla ser que el text estava en un avançat curs de publicació per què el Llibre-Memòria es trobava a casa del dibuixant barceloní Valls Clusas que n’havia de completar la part artística, la qual cosa explica que l’original no es perdés. El llibre contenia l’esquema de l’arbre genealògic la qual cosa animà a mossèn Casals a continuar la tasca d’investigació estimulat pel fet que l’arxiu parroquial de Berga es conservava íntegrament, cosa que no succeí amb els arxius parroquials de Vilada i Sallent.
Per a poder completar l’arbre genealògic Mossèn Casals es trasllada a l’arxiu municipal de Sallent, al parroquial de Berga, i també els arxius parroquials de la Valldan, Espunyola, Montmajor, Montclar de Berguedà, La Nou, Casserres, Olvan, Sagàs, La Guardia Gaià, Gironella, Puig-reig, i Vilada. També va poder comptar amb l’ajuda i la informació de molts membres de la família i d’altres persones relacionades directa o indirectament amb ella. Amb tot això aconseguí identificar, des de l’any 1512 i fins el 1941, 534 individus de la família Viladomiu, membres de la branca principal i de les secundàries.
Tota la informació que va recollir Mossèn Casals sobre els Viladomiu i la Colònia li van permetre, encara, redactar 1’any 1944, un nou text: Efemèrides de Viladomiu. Es tractava ara, de reproduir, a la manera dels historiadors locals de finals del s. XIX i començaments del XX els fets més destacats d’una manera cronològica i sintètica. Les Efemèrides s’encapçalen amb aquesta frase: Orden cronológico de los hechos y acontecimientos mas notables acaecidos a la familia Viladomiu y Senmartí desde el año 1512 hasta el primero de enero de 1944, en especial los sucedios en la Colònia Viladomiu Vieja”. Mossèn Ramon en féu entrega a Josep Viladomiu i Senmartí el dia 19 de març de 1944. L’última efemèride registrada és la del 25 de juliol de 1936 que textualment diu: Los marxistas incendian la Iglesia de la Colonia quedando destruidos todos los altares y no quedando mas que las paredes y bóveda (Continuará)”.
És necessari comentar breument les característiques de la família de mossèn Ramon i també el context de colònia industrial per entendre el sentit d’aquest text. La família Casals no era una família qualsevol a la colònia, i això es pot comprovar repassant la biografia de l’autor. Quan es parla de les colònies industrials i molt especialment de la seva vida social, sempre es destaca la importància de l’Església i de l’escola com a instruments de control sobre els treballadors. La família Casals formava part d’aquesta espessa i potent xarxa de treballadors privilegiats de les colònies que es destacaven per la fidelitat a l’amo i per col•laborar estretament amb les xarxes de control dels treballadors. Mestres, directors i capellans foren els pilars més sòlids del paternalisme industrial, i aquests últims els divulgadors de la doctrina social de l’Església explicitada a l’encíclica “Rerum novarum” de Lleó XIII (1878-1903).
A Catalunya, la doctrina social de l’Església s’escampà molt especialment a les zones rurals industrialitzades de la mà dels rectors, molt especialment dels rectors de colònies. També gràcies a la restauració dels vells ordes monàstica i mendicants, que des de l’exclaustració, havien estat prohibits en l’àmbit de l’estat espanyol, i també de la implantació de les noves congregacions nascudes en aquell context de revitalització religiosa, i que s’anirien succeint fins al tall brutal de la guerra civil del 1936-39. El text de mossèn Casals és un exemple clar de la força amb que aquesta influència religiosa arribava a les colònies de la mà de prèdiques i sermons, novenaris i tot tipus de festes i actes religiosos, que gairebé sempre comptaven amb el suport i la col•laboració estreta dels amos de les colònies.
I es que la influencia dels ordes religiosos era molt potent en aquests des de finals del segle XIX; només cal llegir atentament les memòries de Mn. Casals i esperonar la memòria, ‘individual i col•lectiva de la gent que va viure aquests anys anteriors i posteriors a la guerra civil a la comarca del Berguedà, i contrastar aquesta informació, sempre subjectiva amb la freda cronologia de les fundacions religioses a la comarca per entendre-ho. Els Claretians missioners de l’lmmaculat Cor de Maria, fundats pel Sallent amic de Josep Viladomiu i Bertran, Sant Antoni M. Claret, s’establiren el 1878 a Solsona i el 1907 a Berga. El 1909 es restauraren els framenors de Berga, on el 1897 ja s’havien s’instal•lat les Germanes dels Ancians Desemparats. El 1925 les germanes franciscanes de la Nativitat de Nostra Senyora ho feien a Puig-reig, de la mà dels fabricants del terme municipal, molt especial dels Pons, Prat i Mata que fan fundar (‘Hospital de Sant Josep, per acollir pobres i malalts.
Les escoles religioses s’escapen arreu: Les de St. Joan Baptista de la Salle ho van fer l’any 1909 a Berga, el 1924 a Gironella i pels volts d’aquests anys a la Pobla de Lillet i a Puig-reig. Les germanes Dominiques de l’Anunciata, fundades a Vic pel pare Coll, funden cases i escoles a L’Ametlla de Merola, Cal Vidal, Cal Pons, Puig-reig, Gironella i Berga. Fundacions de caire assistencial, com les carmelites missioneres funden casa a Gironella el 1908 i a Berga el 1909; les serventes del Sagrat Cor de Jesús, que arriben a la Colònia Rosal el 1929 i s’hi van quedar fins el 1991, van néixer a Vic el 1891 dedicades al servei directe del món obrer (guarderies, residències, menjadors, acció pastoral entre l’estament obrer).
A tot això cal afegir la creixent devoció sacerdotal de finals del XIX i començaments del XX. El bisbat de Solsona comptava l’any 1901 amb uns 350 estudiants de capellà, 129 dels quals eren externs, ingressats al seminari de Solsona i en les sucursals escampades pel bisbat. El pla d’estudis, que consistia en una separació del batxillerat i de la Ratio Studium dels Jesuïtes, comprenia set cursos dedicats a l’estudi del llatí, gramàtica castellana, història natural, matemàtiques, història universal i d’Espanya, retòrica i filosofia; en els set cursos següents s’estudiava grec i hebreu, dogma, moral, sagrada escriptura i història eclesiàstica, i també arqueologia i altres ciències socials.
L’any 1920 Lluís Pons i Enrich, l’amo de la colònia Pons de Puig-reig i un dels màxims representants del paternalisme i del sistema de colònia, feia testament; entre les moltes deixes pietoses a favor de l’església i entre les moltes disposicions destinades a mantenir el sistema de colònia, dedica tot un apartat a les disposicions referents als capellans nomenats pel servei de l’església de la colònia: “Recomano als meus nebots i als seus successors que mentre funcioni la fàbrica destinin cada any, des del dia de la meva mort, la quantitat de 10.000 pta. Per a les despeses d’instrucció dels nens i nenes de les Escoles de la nostre Colònia de Puig-reig; aquestes deu mil pessetes es destinaran a la dotació de tres sacerdots els quals tindran cura de les Escoles i del culte catòlic a l’esmentada colònia”. Fins i tot estableix uns requisits per ser capellà de cal Pons i per ser-ne sacerdot principal, la seva dotació, obligacions i les penen per incompliment de les seves disposicions.
Un altre exemple, més recent, és el de la Fundació del Patronato Vidal para la Cultura de la Juventud Obrera’’. L’any 1946, i davant notari, Vicenç Vidal i Casacuberta, un dels amos de la colònia Vidal.

VILADOMIU VELL (1868-1935)

BIOGRAFIA DE MN. RAMON CASALS I PLANS
Josep Busquets

L’any 1877 arribava a la colònia acabada de fundar de Viladomiu per fer-hi de mestre un jove de 16 anys que es deia Jaume Casals i Solà. Era fill de Ramon Casals, mestre de Vilada. El 27 de maig de 1887, aquell jove es casava amb Victòria Plans i Pelegrí, natural de Gualba, però que residia a Barcelona. Aquest casament fou un dels primers que es celebrà en l’església de Sant Marc de Viladomiu, inaugurada dos anys abans, i no cal dir que un dels testimonis va ser D. Tomàs Viladomiu, el fundador de la Colònia. Durant molts anys el Ramon i la Victòria - donya Victòria, li deien totes les seves alumnes- foren els mestres de nens i de nenes, respectivament, de Viladomiu Vell.
D’aquell matrimoni en nasqueren cinc fills, tres dels quals moriren sent petits. El primer va néixer el 22 d’agost de 1889 i era batejat tres dies després pel vicari de Gironella„ Mn. Joaquim Vilà, imposant-li els noms de Ramon, Jaume i Pelegrí, i foren padrins l’avi patern i l’àvia magma. L’altre germà que sobrevisqué va néixer el 13 de gener de 1898; es deia Joaquim, Antoni i Isidre, estudià per advocat i es casà el desembre de 1934 amb Maria Crivillers Comas.
L’hereu d’aquells matrimoni va ser Mn. Ramon Casals i Plans, que passà quasi tota la seva vida a Viladomiu Vell. L’any 1902 començà els seus estudis al seminari de Solsona, amb notes mitjanes tirant a altes, obtenint les millors qualificacions en Geografia i Història Natural. Va rebre les primeres ordres el juny de 1912; fou ordenat sacerdot pel qui Llavors era bisbe de Solsona, Dr. Vidal i Barraquer, en la festa de la Santíssima Trinitat de 1914 i cantó la primera missa a l’església de Viladomiu el 15 de juliol del mateix any, sent apadrinat per en Joaquim Plans i Maria Armengol de Viladomiu. Cinc dies més tard, segurament reclamat pels amos Viladomiu, el bisbe el nomenà capellà suplent d’aquesta colònia.
El 1918 substituïa al seu pare com a mestre de nes a la colònia. Des que s’inaugurà l’església de Sant Marc de Viladomiu el 1885 en fou capellà Mn. Bonaventura Antich i Pujol, de Sant Llorenç de Morunys i, quan ell es jubilà, el novembre de 1923, automàticament fou nomenat Mn. Ramon com a capellà titular d’aquesta església. Aquell mateix any s’hi establia l’Apostolat de l’Oració.
Una de les afeccions de Mn. Ramon era la fotografia i n’hem trobat qui sap - les de les que ell va realitzar - alguna s’ha reproduït en aquest llibre -, quasi totes mostrant-nos grups de gent, especialment els cantors de Viladomiu, i els nens i nenes de l’escola. Segons ens han dit persones que el recorden, una altra particularitat de Mn. Ramon era el seu interès per conèixer mon i ens han parlat dels seus viatges a Lurdes de Franca, Brussel•les (1935) i la seva estada a Suïssa, i més concretament a Zuric, durant la Guerra Civil. Allà pogué arribar-hi gràcies a dos dels seus feligresos que l’acompanyaren fins a una casa de pagès, des d’on aconseguí passar la frontera. Les tres úniques fotografies que hem pogut trobar de Mn. Ramon, posteriors a 1940, corresponen també, a dos viatges que va organitzar per la gent de Viladomiu; una al santuari de Núria, a finals dels anys quaranta, l’altra a Lourdes de França, l’any 1995 i la d’un grup de nens de l’escola i la seva mestra, de l’any 1957.
L’any 1939 es reincorporà a les seves tasques pastorals, tenint com a missió prioritària la reconstrucció de l’església de la colònia, cremada el juliol de 1936. Rebuscant a l’Arxiu Parroquial de Gironella només hi he trobat un escrit amb lletra de Mn. Ramon. Quan a primers de 1946 arribà com a nou bisbe de Solsona el Dr. Vicente Enrique y Tarancón per fer-se càrrec de com era la situació de la diòcesi, va manar que totes les parròquies contestessin un qüestionari que els van enviar des del bisbat. El 7 d’agost, el rector de Gironella, Mn. Pere Vilà, veient que se li acabava el temps i que Mn. Ramon - que estava de vacances - no li havia passat la informació de Viladomiu Vell, li adreçà una carta que comença així: Amic - eren quasi de la mateixa edat- : Em veig obligat a enviar-te un ultimàtum... Enviem les dades següents”. En el mateix full de paper Mn. Ramon va contestar, lacònicament, les dades que li demanava el rector. També havia d’enviar-li una fitxa amb totes les seves dades personals i clericals, que no he pas trobat.
L’any 1957, Mn. Ramon va decidir jubilar-se, no sé si per l’edat o per falta de salut. El 18 d’octubre es va despedir dels seus feligresos de més de 30 anys i, en unes estampes amb la imatge de Sant Antoni Mª Claret, patró del gremi tèxtil, els deixà un record: el día de su cese de Capellán de la Colònia Viladomiu Vieja. Autoritzat pel bisbe, es va retirar a Barcelona, on tenia la família, i feia de capellà de les Religioses Oblates del Santíssim Redemptor. A Barcelona morí repentinament la nit del 22 de juny de 1961.


Resposta al Qüestionari encarregat pel Bisbe de Solsona l’any 1946 i corresponent a la parròquia de Sant Marc de Viladomiu Vell:

Nombre de famílies de la colònia: 70
Total d’ànimes: 287
Animes de comunió: 253
Hora de les misses: 7h i 9,30 h
Nombre de persones que oeixen missa diàries: 5
Nombre de persones que oeixen missa els festius: tots
Nombre de persones que compleixen les festes de Pasqua: tots Nombre de Comunions diàries: 3 o 4
Nombre de Comunions setmanals: unes 20
Festes principals: No tenim cap festa principal més que les de l’Església catòlica
Matrimonis separats: cap
Dies de Catecisme: 2
Assistents al Catecisme: tots
Ramas de A. Catòlica constituïdes: homes
Nombre d’insígnies: cap
Actes de formació: Exercicis Espirituals
Quantes famílies diuen el Rosari: unes 15
Assistents a les Escoles: Tots


1. DEDICATÓRIA A LA FAMÍLIA VILADOMIU
En aquestes festes d’homenatge que la vostra Colònia celebra per tal de commemorar el seixanta-cinqué aniversari de la construcció de la fàbrica i el cinquantenari de I’erecció i benedicció de la seva església, el millor present que se us pot oferir és el de veure-us viure, a través del text contingut en el present llibre, tots els moments que formen el període clos entres les dates del 1870 i 1935.
Vosaltres, que us distingiu per retre un culte escrupolós al vostre passat i que no sabríeu com trencar una anella de la cadena de la vostra gloriosa tradició, en passar els ulls per davant d’aquestes planes veureu, en tota la seva amplitud i extensió, la llarga i plena ruta que ha fet la vostra família per a l’assoliment del fi, a l’impuls del qual ha obrat, i gaudiment de la situació privilegiada en què es troba.
Encara que la poca valor literària d’aquests escrits - memòria no els faci un present prou digne perquè hom s’abaixi a acceptar-los, l’afecte d’uns amics fervorosos i treballadors agraïts que els han dictat són títol de legítima eficàcia per a obtenir benèvolament l’acceptació vostra que pretenem com a recompensa als qui, en entusiasta però humil col•laboració, hem arranjat aquest treball.
RAMON CASALS, prev. Viladomiu, juliol del 1935.
ADHESIONS: del Bisbe de Solsona, Valentí Comellas; Joan Boixadera, Alcalde de Gironella; Josep Illa Grané, ex-director de la fàbrica; mossèn Vicenç Casals, rector de Sant Llorenç de Morunys; mossèn Joan Sala; mossèn Lluís Bonet, mossèn Francesc Codina; Pere Aloy Anell, mestre de Manresa; mossèn Ramon Serra; Pere Sant, metge de Barcelona; Joaquim Casals, advocat de Barcelona; Manuela Rovira, mestre de Viladomiu Nou; les germanes Àngela Solé de l’hospital de Torrelavega, Concepció Solà d’Artés, Josepa Valls de la colònia Pons, Francesca Giró de la colònia Borgonyà, Florència de los Dolores Arceda de Baza (Granada), Consol Valls de Sant Andreu del Palomar, Mercè Armengol i Viladomiu de Marató; i Nativitat Codina, mestre de la colònia Guixaró.

Colònia que et banya el riu
brunzent per la vall florida
Colònia Viladomiu,
treballa -curta és la vida -,
que ací baix tot és incert,
i l’únic que no es detura
és la claror de l’altura,
camí recte i camí cert,
camí que, com el teu riu,
mai no s’atura ni es cansa,
Déu vol que Viladomiu
no perdi mai l’esperança,
Treballa, Viladomiu,
Sota el conjur del teu riu.

2. SITUACIÓ TOPOGRÁFICA
La Colònia Viladomiu Vell, que avui actua sota la raó social, MANUFACTURAS VILADOMIU, SA, està situada a l’Alt Llobregat, en el lloc anomenat "Plana de Sant Marc" de Gironella, en el terreny que pertanyia a la propietat de cal Feliu, a la recolzada que fa el Llobregat a la desembocadura de la riera de Biure, davant del terreny anomenat Clau de Sant Marc per haver-hi qui les fites de l’esmentada propietat, i en el lloc que comença a eixamplar-se sortint de l’encaixonament que es passa Llobregat amunt, des de Puig-reig fins la Punta de Clarà.
Correspon el seu emplaçament al quilòmetre 42 de la línia del ferrocarril de Manresa a Berga, avui Ferrocarrils Catalans, i al primer hectòmetre del quilòmetre 34 de la carretera de Sant Fruitós a Berga, distant, per tant, 38 quilòmetres de Manresa, 103 de Barcelona, 12 de Berga (cap del Partit), i 3 al centre del municipi de Gironella al qual pertany la Colònia. Ocupa una extensió aproximada de 517 metres de llargada, des de la presa d’aigua iris l’última edificació, de nord a sud, i de 185 d’amplada, de llevant a ponent. Ocupa una superfície de 97.828 metres quadrats repartits en aqueixa forma:

Regadiu ................................................ 81 àrees 22 centiàrees
Edificat .................................................. 98 “ 88 “
Conreu de secà ........................ 4 hec 551 “ 65 “
Passeigs ................................... 1 “ 89 “ 84 “
Canal .................................................... 98 “ 88 “
Erm ....................................................... 81 “ 20 “
Rocam .................................................. 50 “ 34 “
Total .......................................... 9 hec 78 àrees 28 centiàrees

La Colònia porta l’orientació de nord-est a sud-oest, amb una altura de 436,50 metres sobre el nivell del mar al pla del riu i 463,40 al pla de la carretera, per la qual cosa aquesta està situada a uns 30 metres sobre el pla de l’edificació, i arriba a 471,60 metres d’altura en el punt mes elevat del terreny, que afronta al nord amb la propietat del senyor Marc Feliu, al sud, amb la fàbrica Viladomiu, SA; a orient amb la propietat del senyor Josep Cabanas àlias Palau de la Guàrdia de Sagàs, i a ponent, amb Viladomiu, SA, i part amb Viladasas de D. Josep Viladomiu. Com quasi totes les fàbriques jau al bressol del Llobregat i li fan de barana dues muntanyes d’uns 528 metres cada una sobre nivell, separades per una distància de 190 metres.

Clima
El clima amb què la natura afavoreix la Colònia Viladomiu no és pas extremat; més aviat tendeix a ésser temperat, puig que el termòmetre no passa, normalment, de dos a tres graus sota zero a l’hivern, de 24 a 28 a l’estiu; però alguna vegada, per excepció, baixa a 6 i a 9, com succeí els anys 1897, 1913 i 1917, en què el riu i el canal de la fàbrica quedaren completament glaçats, i calgué treure el glaç per tal de poder treballar. Una o dues vegades l’any també veiem caure els blancs borrallons de la neu, ordinàriament cap a primers d’any; sol posar-ne una capa de pocs centímetres, sense que sigui persistent.
També a l’estiu el termòmetre surt del seu estat normal i es registren algunes temperatures elevades, per bé que transitòriament; amb tot, a les tres de la tarda, arriba la marinada, que sol durar fins a la posta de sol i ens dóna una temperatura plàcida. Això fa que les nits no siguin pas caloroses. Contràriament, a l’hivern l’aire del riu refreda la temperatura normal i ens dóna nits fredes. També, de tant en tant, ens ve a veure la boira fins que el sol s’imposa i la fa retirar; són poques les vegades que plani tot el dia. La pluja, si ve no sovinteja, no es fa pas esperar molt a fertilitzar els nostres camps; de manera que són comptades les vegades que ens assoti l’eixut; tanmateix hem de fer esment que aquest fou un xic fort la primavera del 1904; però, sobretot, el que durà de gener fins a últims de juny de 1905 fou molt fort, que el Llobregat quasi no donava aigua per a poder treballar; això fou causa que el Sr. Viladomiu es decidís a posar el primer motor auxiliar de la turbina de què parlem en un altre lloc. També tinguérem sequedats la primavera del 1910, la tardor del 1912 i la primavera del 19120.

Producció agrícola
Com que el fi de la fundació de la Colònia fou industrial, quedà a segon terme la producció agrícola; amb tot, s’ha aprofitat fins l’últim pam de terreny per a conreu. Posseeix belles hortes de regadiu, en les quals totes les famílies tenen o poden tenir la seva part per a poder saborejar les primícies de l’horticultora. Té també un magnífic jardí amb plantacions de fruiters i on s’enlairen, majestuosos, alguns cedres i flairosos cinamons que ens ofereixen una primavera saturada d’exquisit perfum; hi ha tres passeigs de frondosos plàtans, que a l’estiu ens detecten amb la seva agradable frescor, i al terreny erm hi ha plantacions de pins, avellaners, ginesteres, etc. Tot dóna la sensació de repòs i benestar.


3. BIOGRAFIA DEL SR. TOMÀS VILADOMIU I BERTRAN
Don Tomàs Viladomiu i Bertran, fundador de les Colònies de Viladomiu Vell i Viladomiu Nou, nasqué a Sallent el dia 30 de gener del 1809 dels cristianíssims pares Tomàs Viladomiu Obiols, natural de Berga, i Antònia Bertran Martí, de Sallent.
Els seus pares l’emmotllaren amb la fe i la pietat que practicaven d’una manera exemplar. Dotat d’un caràcter dòcil i humil, féu atraient í simpàtica la seva vida i fou objecte de l’estimació de tothom qui el tractava. Manifestà, ja des de petit, una enginyosa habilitat i afecció a tot el que feia referència a l’art dels teixits, del qual conegué tots els secrets.
Fou company del Beat Anton Maria Claret, amb el qual compartia els jocs de l’infantessa i assistia a Missa, al Rosari, al Catecisme i a d’altres actes profitosos per al seu bé espiritual. Fou un d’aquells petits oients que, embadalits, escoltaven l’Antonet, posat a dalt d’una trona o escambell, a guisa de trona improvisada, com els repetia, amb to d’un assenyat predicador, el sermó que havia sentit a l’església. Aplegant-se Tomàs i Antonet amb els seus inseparables Jaume Torrescassana i Josep Rivetà, tot jugant, mantes vegades arribaven fins al Santuari de Fusimanya, on Antonet els feia passar una part de Rosari o, si més no, l’oració del Pare nostre, i d’on cofois i juganers, tornaven cap a Sallent.
A l’edat dels setze anys, Tomàs es veié privat de la companyia del seu bon amic Claret, qui, amb motiu de perfeccionar la seva professió, es traslladà a Barcelona. L’any següent, però, per haver-s’hi traslladat també Tomàs amb la fi d’ampliar els seus coneixements industrials, es retrobaren. S’hostatjaven a la mateixa casa i dormien a la mateixa cambra, la qual cosa féu que l’amistat que tenien d’infants els refermés mes estretament encara i que Tomàs tingué l’avinentesa d’edificar-se profundament en constatar, amb els seus propis ulls, la fervor amb què Claret es donava a la pregària abans de lliurar-se al repòs, un cop finida la jornada de treball.
Al cap de dos anys Tomàs tornà a casa seva cridat pel seu pare, que, desitjant endegar la marxa del negoci de la seva fàbrica, pensà a recolzar-se en els excel•lents qualitats del seu fill, manifestament prometedores de bons èxits.
El primer de maig de 1828 va contraure matrimoni amb Paula Montañá i Escayola, exemplar i santa sona que li donà vuit filis; que amb el seu tremp moral posà de relleu l’ambient de cristiana virtut que es respirava a cal Rei.
Ratllant el seu pare els seixanta-cinc anys d’edat, trobant-se que les forces li mancaven, li encarregà la direcció definitiva del negoci dels telers que tenia a cal Putxeró de Sallent. Tomàs, endut pel zel de la vocació que sentia per les coses del ram a què el seu pare es dedicava, imprimí tanta intensitat al seu negoci que, creient massa reduïts els límits dintre els quals aquest es desenvolupava, determinà d’eixamplar-lo constituint a aqueix fi companyia amb Josep Bassany, la qual desenrotllà les seves activitats a la casa de cal Rel, on foren traslladats els telers de cal Putxeró. Ben aviat, també, es posà màquines de filar a cal Torres, a l’altra banda del pont de Sallent, davant per davant de cal Rei. Més tard, estengué encara més l’àrea de les seves activitats; despengué els cabals necessaris per a posar en condicions de bon rendiment la fàbrica de filats del Tint i a continuació la de cal Tino.
L’activitat que exigia la dilatació del seu camp industrial no fou pas obstacle que el privés de destinar les seves energies i remarcables dots administratives al bon règim de la cosa pública, que els sallentins, impressionats de l’honradesa i laboriositat que el caracteritzaven, li havien confiat, nomenant-lo alcalde l’any 1848. La seva intervenció directa en els interessos comunals dura tres anys i fou altament beneficiosa per a la Vila, la qual en servà un agradable record.
Durant el govern de D. Tomàs, la vila de Sallent tingué greu crisi en la seva indústria a causa del Reial Decret de 1er. d’Agost de 1847 autoritzant la lliure entrada i circulació de productes colonials i estrangers. L’Ajuntament de Sallent acudí al Govern en raonada i formosa sol•licitud manifestant els perjudicis que el citat Reial Decret causaria a la seva indústria. Tot fou endebades i per evitar que els obrers quedessin sens treball i la fam entrés en moltes llars, D. Tomàs, per a conjurar el mal, obrí treballs públics, com clavegueram, reparació de camins, trasllat del Cementiri al lloc anomenat “Les Creus”, etc., etc. L’obertura de nous mercats i altres circumstàncies escurçà la crisi industrial i Sallent veié engrandir-se d’una manera mal vista. Foren tantes les edificacions, que D. Tomàs hagué de posar nom a diversos carrers nous, com el de Sant Jacint, el de Sant Francesc de Paula i placa Xipell.
Igualment, amb l’augment de poblat va créixer el nombre de veïns de manera que durant els tres anys de govern de D. Tomàs, quasi es va doblar el cens de població, ja que de 2.564 habitants que hi havia a Sallent l’any 1847 es va arribar a 4.000 el 1851.
Hem de fer constar, també, que D. Tomàs l’any 1844 va prendre part molt activa en la reunió de Fabricants de Sallent per a tractar de la conveniència de adherir-se a la Comissió de Fabricants de Catalunya i que, durant l’epidèmia del còlera de 1854, D. Tomàs amb generós desprendiment s’entregà amb tant d’amor i caritat a l’auxili personal i material dels apestats, que l’Ajuntament de Sallent li va concedir un Diploma amb la Creu de Beneficència.
Com hem dit mes amunt, Tomàs havia estès considerablement els seus negocis. Tenia telers a tot arreu. No obstant la producció no era pas la desitjada ni responia tampoc al nombre de màquines que li funcionaven. La poca aigua que, al seu pas per Sallent, porta el riu Llobregat per causa de la forta sagnia que li ha donat la sèquia que proveeix d’aigua Manresa i la discontinuïtat del treball a què per tal motiu es veia subjecte, s’oposava ais plans de gran expansió industrial que de temps madurava i el determinaren a cercar un lloc adient on trobés més salt i més aigua i on pogués reunir totes les màquines que tenia escampades dintre Sallent.
A primers de l’any 1868 llogà una tartana i pujà Llobregat amunt. Aturant-se ací i allà, arribà fins ais plans de Sant Marc de Gironella, que veié més detingudament que no ho havia fet ais altres llocs on s’havia aturat. Així que hagué acabat el reconeixement del terreny, amb una cara de pasqües que denotava quelcom de satisfactori, s’adreçà al tartaner dient-li que ja podia guiar la tartana i tornar-se’n cap a Sallent, car tenia ja el que desitjava. I deixant-se portar per la seva franquesa i transparència d’ànima, manifestà al tartaner que escollia aquells indret per a l’emplaçament de la fàbrica que projectava edificar. Com que l’indret escollit era poblat de pins i ple de brossa, la noticia del projecte que D. Tomàs havia de construir-hi una fàbrica produí un xic d’estranyesa la tartaner, al qual féu tanta gràcia que s’apressà a comunicar als seus companys que el Tomàs de Cal Rei li havia agafat la quimera de voler edificar una fàbrica enmig d’un bosc.
La realitat, però, vingué a donar fe de la possibilitat del projecte.
Pel maig de 1868, D. Tomàs comprà el primer tros de terreny. Immediatament es començà a obrir el canal i a construir la presa i la fàbrica. Les obres avançaren tan ràpidament que el mes de març de 1871 la fàbrica estava Resta i contenia ensems una gran munió de treballadors ocupats en la manufacturació de filats i teixits.
D. Tomàs estava en possessió del que volia. Feia temps que maldava per tenir una fàbrica capaç per a contenir tota la maquinària que tenia escampada en els diferents locals de Sallent i prou força per treballar sens intermitències, i ho havia aconseguit abastament.
Posada ja la fàbrica en marxa, don Tomàs, comprenent l’altíssima missió social que li pertocava complir, donant sortida al sentiment de pietat i de virtut nascuts al seu cor a l’escalf de l’educació cristiana rebuda, i refermats pel contacte influent de l’amistat que el lligava amb el beta Pare Claret, es preocupà seriosament de proporcionar als seus obrers ensems que el pa material, l’aliment de l’esperit, per a assolir la qual cosa feu aixecar un majestuós i esvelt temple a banda i banda el qual féu construir unes magnífiques escotes per a nois amb les corresponents habitacions per als professors, palesant així el seu convenciment que les escoles són els braços del sacerdot en l’important tasca de l’educació dels pobles.
La inauguració del temple que féu construir tingué lloc l’any 1885. Amb aquesta inauguració, que fou feta de manera solemníssima, Tomàs veié la seva obra del tot coronada. Tenia una fàbrica on els obreres podrien guanyar el pa material per a ells i llurs fills i un temple on podrien trobar el nodriment espiritual de les seves ànimes. Certament que la rehabilitació del que havia estat el somni daurat de la seva vida i el motor preeminent de la seva activitat, era motiu més que suficient per a sentir-se el cor esponjat de joia i plena l’ànima de satisfacció. Per això no costa gaire de comprendre que el dia solemne en què s’obrí al culte la casa que dedicava al Senyor, se’l veiés vessant d’alegria, saturat de goig i ple d’un optimisme reconfortant i encomanadís. Tenint en compte que veia acomplert el que havia estat objecte de la seva constant preocupació, segurament que en aquells moments sentia el ressò d’aquelles paraules del vell Simeó: NUNC DIMITTIS SERVUM TUUM, DOMINE .... QUIA VIDERUNT OCULI MEI. Ara, Senyor, ja podeu cridar el vostre servent ... car he vist complertes les ànsies del meu cor. JAM LAETUS MORIAR ... Ja puc morir content.
Talment com el viatger que, en ésser dalt de la muntanya, oblida el cansament i fatigues de l’ascensió per delectar-se en la sanitat del lloc i en la contemplació de la bellesa insospitada de l’esplèndid panorama que té davant dels ulls, així Tomàs en aquella data memorable que per ell representava el cim de la seva carrera, veia esfumat el record de les angoixes i amargors que degué passar per tal d’arribar-hi i copsava tot l’encís i tot el gaudi que comportava l’acompliment i satisfacció dels seus desitjós.
D. Tomàs es feia vell. La intensitat del treball li escurçava l’existència. La vida de negoci no s’adeia prou amb la cura que havia de tenir de la seva persona. Així mes que deixà la direcció de totes les seves empreses i la confià sencera als seus fills, no pensant ja en altra cosa sinó a fer bé el traspàs a l’eternitat, el qual esdevingué el dia 24 de desembre de 1887 als 78 anys d’edat i després d’haver rebut amb edificant devoció els Sants Sagraments. Morí guardant en el seu cor els bons consells del seu amic Claret, la fama de santedat del qual, que aleshores s’estenia arreu, s’impressionà agradablement els seus últims moments i li avivà l’esperança de reveure’l al cel.
La trista nova de la mort de l’avi Tomàs omplí de dol la Colònia de Viladomiu. Els seus obreres, que consideraven que havien perdut, més que el seu patró, un amic franc i lleial, i un pare tot cor i tot bondat, amb qui podien comptar sempre i especialment en les hores d’infortuni, se sentiren corferits i apesarats per la desgràcia soferta. Llur sentiment el testimoniaren d’una manera clara emplenant de gom a gom l’església de la Colònia amb motiu dels funerals que en sufragi de l’ànima de D. Tomàs se celebraren el gener de 1898.
Als núvols d’encens que pujaven voltes amunt barrejava l’alat remor de les pregaries que tothom feia per a l’avi Tomàs que, des del cel, on segurament es trobava al costat del seu amic el Beat P. Claret, devia contemplar amb fruïció com en aquells temple, que feia poc havia aixecat i en aquells moments ple de fidels agraïts, s’hi estava retent culte i homenatge a Déu.
El record del avi Tomàs viu encara en la memòria de molta gent. Aquells que el conegueren en parlen encomiàsticament i en cometen interessants anècdotes que revelen l’excel•lència de les qualitats amb què brilla. La memòria del fundador de la Colònia Viladomiu serà sempre beneïda.


VIDES MODÉLIQUES
I
B bondadós, diligent, treballador,
E ra Claret un noi que enamorava.
A casa, a l’escola, al temple on s’educava
T robà la ciència en el Diví Temor.

P assà després a fer de teixidor
A I costat del seu pare, on s’entrenava;
R eixí en el treball; però el deixava
E namorat d’un altre de millor.

C ridat per Déu, fou digne capellà;
L a caritat de Crist l’esperonà
A Guiar, per Maria, genet al Cel.
R ecordant-ho el Papa, no gaire ha,
E n beatificar-lo el proclamà
T eixidor, sacerdot, prelat model.

II
T omàs Viladomiu en la infantesa
O ïa de Claret els bons consells.
M és tard, quan en la seva jovenesa
A nà posant en pràctica molt d’ells,
S’ enriquia de virtuts i saviesa.

V eient-lo treballar la gent entesa,
I nstal•lant d’art tèxtil nous aparells,
L i fou reconeguda gran destresa.
A nhelant forja hidràulica trobar,
D iu que un jorn Llobregat amunt va anar,
O n, veient un planell de regadiu,
M és que cap altre lloc li va agradar
I, amb l’ajuda de Déu, hi va muntar
U na Colònia gran: VILADOMIU

4. ORIGEN DE LA FAMÍLIA VILADOMIU I DE LA SEVA FABRICACIÓ
Aquesta Colònia és la primera de totes les Colònies del Llobregat fundades o adquirides per algun membre de la família Viladomiu. Aquesta família és originaria de Berga. La seva ascendència és molt llunyana. Segons dates recollides, data de primers del segle XVI. A últims del segle divuitè. Tomàs Viladomiu i Obiols passà a establir-se a Sallent, on va contraure matrimoni amb Antònia Bertran Martí, l’any 1798. D’aquest matrimoni nasqueren nou fills, el sisè dels quals (Josep, l’hereu, va morir ais tres anys, i els anteriors eren noies) fou don Tomàs Viladomiu i Bertran, fundador de la Colònia.
La família Viladomiu es dedicà des de molt antic a la fabricació de teixits, car trobem que, l’any 1657, Jaume Viladomiu, fill de Jaume i Estefania, es dedicava a la fabricació de teixits de lli. L’any 1691, Jaume Viladomiu i Martí treballava la llana. El 1743 Josep Viladomiu i Postius, casat amb Anna Niubó, exercia l’ofici de peraire i el 1798, el seu germà Francesc, que era espardenyer i tenia botiga d’aquest article, també treballava amb telers a mà, en els quals el seu fill Tomàs Viladomiu i Obiols aprengué l’ofici de teixidor. En passar aquest a Sallent, començà de ferm a desenrotllar la indústria tèxtil amb dotze telers a mà, però a part d’aquests, adquirí prompte telers mecànics: fou un dels primers que posaren aquesta indústria a Catalunya. El seu fill Tomàs, fundador de la Colònia, donà gran empenta a l’esmentada indústria: augmentà el nombre de telers i traslladà els que ja tenia a cal Putxeró de Sallent, a la casa de cal Rei (d’aquí ve el nom de Rei de la família Viladomiu).
Segons escriptura del notarial de Sallent, senyor Salvador Sagristà Soler, l’any 1825 existia a Sallent una casa-fàbrica propietat dels senyors Pere Pedragosa, Tomàs Viladomiu, Ramon Esteve i Manuel Solà; hi exercien la indústria de telers mecànics, fins l’any 1828 en què, per escriptura redactada pel notari, també de Sallent, senyor Joan Lluís Cerarols, es féu una partició de la dita casa-fàbrica en la següent proporció: es quedaren dues terceres parts don Pere Pedragosa i don Tomàs Viladomiu, i continuaren junts el negoci de teixits, i una tercera part restà a favor de don Esteve. De la dita escriptura es dedueix que Manuel Solà deixà de formar part de la casa i negoci de cal Rei. L’any 1839 morí don Tomàs Viladomiu i Obiols: continuà el seu fill, Tomàs Viladomiu i Bertran, la indústria de teixits amb Pere Pedragosa. A la mort d’aquest últim, la part que li corresponia l’heretà el seu nebot, Josep Basany Bohigas, el qual continuà amb companyia de don Tomàs Viladomiu i Bertran.
Un volta Tomàs tingué construïda la fàbrica a la Plana de Sant Marc de Gironella, de comú acord amb Josep Basany, aquest es quedà amb la casafàbrica de Sallent i don Tomàs traslladà a la nova fàbrica els 67 telers que ja tenia i els 44 del seu germà Josep (àlias Xic-Rei), juntament amb la preparació de què disposava, i des de llavors es començà a donar a aquesta fàbrica el nom de Viladomiu. Això fou l’any 1869; abans de traslladar la maquinària, D. Tomàs i els seus filis D. Josep. D. Jacint i D. Marc Viladomiu i Montañà signaren, el dia 14 de gener del 1869, una escriptura redactada pel notari de Sallent, en virtut de la qual formaven la societat regular col•lectiva "VILADOMIU E HIJOS".
Durant els dinou anys d’actuació d’aquesta societat es construí la fàbrica de Viladomiu Nou. Les obres comentaren pel maig de 1880 i l’edifici era donat d’alta el 1882. Mort D. Tomàs, l’any 1887, per escriptura datada també a Sallent el 30 de Maig de 1888 es modificà la societat “Viladomiu e Hijos” amb el
nom de “VILADOMIU HIJOS”; n’eren els components els susdits germans don
Josep, don Jacint i don Marc Viladomiu Montañà. D. Marc morí, i continuaren el negoci els dos germans don Josep i don Jacint fins que, tenint els dos llurs ills prou grans per a portar el negoci i a fi de desenrotllar-lo millor i amb més llibertat, determinaren dissoldre la societat, i així ho feren el 30 de juny de 1896; don Josep es quedà amb la fàbrica de Viladomiu Vell i don Jacint la de Viladomiu Nou, prèvia la partició d’una part de maquinària. El primer de juliol el mateix any 1896 es constituí la raó social “JOSÉ VILADOMIU Y MONTAÑA”, que durà fins a la mort de D. Josep, esdevinguda el 25 de desembre de 1906. El primer de l’any de 1907 don Josep, el seu fill, convidà al seu germà a formar societat en el negoci i el primer d’abril del mateix any constituïren la societat col•lectiva “JOSÉ Y JACINTO VILADOMIU” per 20 anys. Acabat aquest termini, la societat es dissolgué o sia el 31 de desembre de 1927 per constituir el dia següent, això és, el dia primer de gener de 1928 la raó social “JOSÉ VILADOMIU SENMARTI” que es dissolgué el primer de gener de 1934; el dia 2 de gener, o sia, l’endemà es constituí la societat anònima actual, que obra sota el nom de “MANUFACTURAS VILADOMIU, SA”, i amb la següent Junta Directiva:

Gerent ........................................ D. Josep Viladomiu Senmartí
Gerent ........................................ D. Ricard Viladomiu Armengol
Gerent ........................................ D. Antoni Viladomiu Armengol
Secretari ...................................... D. Josep Caberol Padern, advocat
Personal tècnic comercial ............ D. Emilio Sabater Parellada, apoderat
Personal tècnic industrial ............. D. Josep Bassols Pons, apoderat
Director ........................................ D. Pere Illa Creus
Majordom de fiats ....................... D. Lluís Bessa Ventura
Majordom accidental ................... D. Josep Dachs Iglésias
Majordom de segon torn ............. D. Joan Espel Gabarrós
Encarregat de contínues ............. D. Josep Llimós Olivella
Encarregat de segon torn ............ D. Josep Puig Farrás
Esmerilador ................................. D. Tomàs Grácia Campamelós
Majordom de telers ....................... D. Josep Serra Roca
Contramestres del 1r torn ............. D. Manuel Guitart Santacreu
D. Miquel Llimós Casas
D. Isidre Russinyol Rossinyol
D. Josep Llimós Gracia
Contramestres de 2n torn ............. D. Antoni Esparbé Minoves
D. Esteve Font Roca
D. Pare Pey Carreras
D. Joan Arcada Reig
Pesador ........................................ D. Joan Expósito Picola
Encarregat de manyans ................ D. Josep Badia Farrás
Encarregat d’escriptori .................. D. Pare Pacuet Mas
Encarregat de despatx .................. D. Josep Grácia Arcada
Encarregat de paletes .................. D. Isidre Guitart Subirana
Encarregat de fusters ................... D. Joan Costa Ferrer
Turbinaire ..................................... D. Marc Riba Soler
Porter ............................................ D. Víctor Canal Masferrer
Carter ............................................ D. Joan Plana Rafart
Jardiner ......................................... D. Joan Solana Reig
Carreter ......................................... D. Joan Font Comellas
Serenos ........................................ D. Víctor Canal Masferrer
D. Manuel Cardona
Forner ............................................ D. Esteve Bardulet Fusté
Carnisser, cafè i fonda .................. D. Pere Prat Camps
Tendes de comestibles ................. D. Joan Pacuet Subirana
D. Joan Carreras Solé
Xofers ............................................ D. Ramon Bergalló Bové
D. Marc Lladó Camprubí
Barber ........................................... D. Alfons Pey Carreras
Rector de l’Església ...................... D. Ramon Casals Plans, Pvre.
Director de l’escola de nois ........... Julià Vallmaña Ferrer
Directora de l’Escola de noies ....... Josefina Zamora de Vallmaña


5. OBRES DE FÀBRICA
El dia 2 de maig del 1868, don Tomàs Viladomiu i Bertran i els seus fills, senyors Josep, Jacint i Marc Viladomiu i Montañà, compraven a don Josep Feliu i Subirà i a don Martí Feliu Farigoles, pare i fill respectivament, un tros de terreny, de cabuda una hectàrea i trenta-set centiàrees, equivalent a quatre quarters i vuit quartans de sembradura, i consistent en una faixa de dotze metres d’amplada per tres-cents setanta metres de llargada que, des del lloc assenyalat per a la presa d’aigua, va eixamplant-se en forma de triangle trencat en una línia recta cap a la carretera de Sant Fruitós a Berga, des d’on torna a migdia amb cent vint-i-cinc metres de distància. S’hi edificà la fàbrica, les obres de la qual es portaren amb tant gran activitat, que el 1871 ja era donada d’alta. Immediatament s’explanaren les terres compreses entre el canal i el riu i es parcel•laren per tal de fer-ne hortes de regadiu que es donaren a menar a les famílies dels obreres.
Al segon pis de la fàbrica es construïren habitatges per als treballadors i àdhuc per al mateix senyor Viladomiu, qui hi visqué fins l’any 1878 en què s’edificà una casa per a ell, als baixos de la qual posà la fusteria de la fàbrica i
la del Robert de Gironella, que fou en la que es construí l’altar, la porta de l’església, i els elements de reforma de l’altar, ultra les moltes obres per a la fàbrica i habitacions quan no podien donar l’abast els fusters de la casa.
De seguida d’haver-se construït la fàbrica i les dites habitacions, s’anà per la construcció del primer carrer conegut encara avui per Carrer Vell i que desapareixerà, segons el pla de reforma en projecte.
Per l’activitat desplegada i molt treball que es féu, l’espai comprés entre l’any 1874 i 1887 es pot dir que fou l’edat d’or de la Colònia. El 1874 es construí el Carrer de la Plaça, que consta de dotze habitacions, i el 1875, el carrer de cal Peu-Curt, avui Cal Toret. Acabat aquest, es construí el local del Tint, on es muntà la maquinària que era menester per al funcionament del tint i acabat, de manera que la roba sortia de Viladomiu ja preparada per a la venda. En aquella data es construí també una fàbrica de llançadores que es confià a Josep Illa, la qual no sols proveïa de llançadores la fàbrica, sinó també quasi totes les fàbriques del Llobregat; sobretot després d’introduïda una modificació, d’invent propi, que suprimí l’enfilament per aspiració. Aquesta fàbrica funcionà fins l’any 1920. Josep Illa fou el constructor d’aquell cèlebre tricicle conegut per “Tricicle del Llançadores”.
El 1887 s’edificà un carrer nou, a un dels extrems del qual s’instal•là el forn de pa i, al altre extrem, la tenda de comestibles i l’estanc.
L’any 1880 es començà la construcció de la fàbrica nova, ço és, de Viladomiu Nou, la qual es posà en marxa el 1882. Al mateix any 1880 es construí una foneria de ferro en el lloc en ara hi ha edificat el terrat del Teatre. En aquesta foneria es va fondre ferro per a les columnes i bigues de la fàbrica nova, per la qual fi es portaren moltes carretades de granades del Castell de Cardona, procedents de les guerres civils anteriors, i les brancades i altres ferros per a la construcció de la màquina de parar que es féu ací per a la fàbrica nova. Aquesta foneria, que funcionà uns deu anys i en la qual hi havia uns sis o set jornalers ocupats, treballava també en la foneria de peces per a altres fàbriques veïnes.
L’any 1883 començà l’edificació de l’església, que quedà acabada el 1885 (vegi’s el capítol “Obra de l’Església”). Acabada aquesta, començà la construcció d’un nou carrer, el Carrer Nou. A un extrem s’hi instal•là una botiga de comestibles, la qual ocupà el Bernadí, al mig, la carnisseria, el cafè i la fonda, i a l’altre extrem una sastreria que subsistí des del 1893 fins al 1935, sempre a càrrec de Salvador Sallent (vegi’s el capítol “Subsistències i Sanitat”).
L’any 1889 es circuí de muralla la Colònia; el 1910 es construí la Torre; el 1918 el teatre; el 1922 es construí un escorxador nou amb una salaescorxador, sala d’inspecció facultativa, fossa sèptica, etc.; i el 1925 el local de la turbina nova i desviació de 150 metres de canal. Aquest local juntament amb la turbina nova, fou beneït pel senyor Bisbe, Dr. Comellas, el dia 5 d’octubre de 1925.
Tornant un xic enrera, direm que l’any 1888 fou comprat a la casa BatIló de Barcelona, tots els aparells necessaris per el blanqueig de peces de cotó, i, treballant de conjunt amb el tint, es feien tots els acabats.
L’any 1897 es canviaren els sostres de la fàbrica; es substituïren les pilastres per columnes de ferro i les bigues de fusta per jàsseres de ferro, obra delicadíssima i d’importància si es té en compte que s’efectuà sense parar gairebé la fàbrica. Es mateixos anys s’alçà el canal i es féu la resclosa nova; la presa de pedra i fusta fou substituïda per obra de carreus, i es canvià de lloc la carretera que dóna accés a la fàbrica, i la que va al riu construint un nou pont sobre el canal, darrera l’església, i destruint el que hi havia a la part del davant.
El 1919 es construí una palanca al riu, de fortes pilastres i bigues de roure que el 1935 es canviaren per bigues de ferro.

5. MAQUINÁRIA
Força motriu:
Tenint en compte que el riu Llobregat té un volum de 4.000 litres per segon, don Tomàs féu construir a Suïssa la primera turbina, sistema Riengs, col•locada el 1870. Augmentada la maquinària i no donant l’abast aquesta turbina, el 1878 posaren una altre turbina igual, al costat de la primera, i el 1896 foren substituïdes les dues per una sola, construïda a la Companyia Terrestre y Marítima de Barcelona; era de calaixos que, a cinc cavalls de força per calaix, desenrotllaven 280 HP. Aquesta turbina fou substituïda l’any 1926 per l’actual de la casa Escher Wyss i Cia col•locada a un salt de 6.8 metres, amb un volum de 5.000 litres per segon, 178 voltes per minut i una força motriu de 365 HP. Alimenta directament tres transmissions: Filatura, Teixits i Sala de Bombes.
L’any 1905 s’instal•là un motor auxiliar de gas d’antracita bessó, també construït a la Maquinista Terrestre y Marítima, de les mateixes voltes que ¡’anterior i 160 HP. De força motriu, disposat també per acoblar a la turbina en cas de falta de força hidràulica. El primer motor de gas fou substituït el 1931 per un motor “Siemens” acoblat a la turbina, de 200 volts i 125 HP. De força motriu. Aquestes són les alternatives que ha sofert la força motriu de la fàbrica des de l’any 1870.
Batans:
Es primers batans que funcionaren a la fàbrica foren de la marca “Cráiton”, els quals foren substituïts el 1927 per un tren de batans de la casa Dobson BarloW amb alimentador automàtic.
Cardes:
Les primeres cardes de la fàbrica foren “Cardes de cilindrets”, però a fi d’anar perfeccionant el treball de la filatura el 1914 es muntaren vint-i-quatre cardes sistema Platt i l’any 1928 quatre “Rieter”.
Manuars:
Dos manuars de tres bancs cada un, un de deu raigs i un altre de vuit, instal•lats el 1890 per substituir els primitius i l’any 1918 se n’instal•laren un altre de sis raigs.
Metxeres:
Tres metxeres de gros de vuitanta pues, cinc d’intermitges de cent vint-i-quatre pues, set de fi de cent seixanta pues i dues de superfí de cent vuitanta pues.
Màquines de filar:
Al començament de funcionar la fàbrica, es portaren les màquines de filar que don Tomàs tenia al Tint i a cal Tino de Sallent, i se n’anaren instal•lant fins al nombre de sis. Tres eren de “Platt”, de vuit-centes trenta-dues pues, i tres de Part-Curti de set-centes vuit. L’any 1891 s’instal•laren també tres contínues “Guest”, fins al nombre de disset; més abans hem de dir que les màquines de filar el 1910 es canviaren per sis màquines selfactines de mil dues-centes pues cada una. Les contínues “Guest” foren abandonades l’any 1916 i varen ser posades totes les contínues, tan de trama com d’ordit, del sistema “Platt”. De les màquines selfactines substituïdes se n’instal•laren tres a la golfa de la fàbrica a fi d’anar-les substituint totes sense merma de la producció, i avui compta la casa amb setze contínues d’ordit de tres-centes quaranta-quatre pues i dotze de trama de quatre-centes pues cada una, amb un total de deu mil tres-centes cinquanta pues (10.350).
Canells:
Hi ha instal•lats dos canells de la casa Rutti de dues cantes pues.
Ordidors:
Posseeix la casa quatre ordidors de la casa Rutti de 600 rodets cada un.
Màquina de preparar (vulgo parar):
La primitiva màquina de preparar, vinguda de la casa-fàbrica de cal Re¡ de Sallent fou substituïda l’any 1907 per una màquina de la casa Rutti, la qual ha estat reparada l’any actual 1935. Per alimentar la màquina de preparar primitiva, com també el Tint i el Blanqueig, hi havia una màquina de vapor i el 1882 s’instal•là una caldera de la sèrie C núm. 6 de la casa “Belleville”, que l’any 1889 fou substituïda per una caldera de bullidors múltiples, construïda a la Maquinista Terrestre y Marítima. Té seixanta-dos metres quadrats de superfície de calefacció amb el tiratge d’una xemeneia de trenta metres d’altura.
Telers:
Els telers primitius, vinguts de Sallent, i els que anaren adquirint en el transcurs del temps, foren substituïts els anys 1927 i 1928 per dos-cents cinquanta-dos telers automàtics de la casa Rutti, i cada teixidor en fa anar dotze.
La fàbrica compta amb un descarregador automàtic per a les cardes, i una bomba d’humidificació per a la sala de filats i teixits que pot mantenir una temperatura constant de seixanta-cinc a setanta graus, estat hidromètric, amb radiador per a donar calefacció a les diverses sales.
No hi falta a la fàbrica un taller mecànic amb tots els avenços moderns, el qual té instal•lada una fresadora universal.
També té una fusteria amb màquines necessàries per a poder competir amb els nous avenços.
Sistema d’il•luminació:
En començar el seu funcionament, la fàbrica estava il•luminada, com totes les del Llobregat, amb llums de petroli; aquesta fou la primera d’aquests encortorns que instal•là la il•luminació elèctrica d’arcs voltaics, sistema Gramme; posseïa dues màquines elèctriques que alimentaven un arc cada una. L’any 1893 adquiriren noves màquines elèctriques que alimentaven ja sis llums cada una, i l’any 1896, aprofitant una de les dues turbines Riengs que foren substituïdes el 1890, li fou aplicat el funcionament d’una màquina elèctrica de la casa Ramis, Petit, Guillamot i Cia.; els arcs voltaics van ésser substituïts per làmpades incandescents de carbó de retorta. L’any 1914 canviaren la turbina per una de la casa Escher, Wiss i Cia., col•locada a 6,8 metres d’altura, amb un volum d’aigua de 470 litres per segon, 520 voltes per minut i 34 HP de força motriu; s’hi aplicà el funcionament de la màquina elèctrica esmentada, fins l’any 1923, que fou substituïda per un alternador comprat a la Industrial de Terrassa, que és el que funciona actualment. Però aquest any 1923 va fer-se un contracte amb Energia Elèctrica de Catalunya per a posar il•luminació a totes les habitacions de la Colònia que s’inaugurà els dies 22, 23 i 24 de setembre amb aquella gran festa descrita en el capítol de “Festes”.
Producció industrial:
La producció industrial que ha donat la fàbrica ha estat constantment variable, com variable ha estat el contingut de la maquinària per a la seva producció. Concretant-nos, doncs, a la producció actual, direm que és de 3.800 quilos de fil ordit per a 3.400 de fil trama; representa un total de producció setmanal de set- mil dos-cents quilos (7.200); hem de fer notar que el fil és molt més prim que al principi de la fabricació. Les peces que es produeixen setmanalment són de 620 a 650 i tenen un tiratge de 110 metres cada una; representen un tiratge setmanal d’uns 68.750 metres. Amb ella es podria cobrir la línia del Ferrocarrils Catalans des de Viladomiu a Martorell.
A fi de donar l’abast per nuar les peces, compte la casa amb una màquina de nuar de la casa alemanya Hermann, Gentsch Glauchan, S.A. (inn. Gebr. Poege).
Per al servei d’incendis hi ha instal•lat en quasi totes les sales de la fàbrica l’“Avisador Guardián” a fi de poder acudir amb promptitud a sufocar el foc; per això hi ha, convenientment distribuïts, una col•lecció de “Minimax” per a totes les sales de la fàbrica i, a més, posseeix una potent bomba de doble electe amb dos èmbols i escala d’incendis amb els corresponents accessoris per a poder sufocar ràpidament qualsevol incendi.


6. DIRECCIÓ DE LA FÀBRICA:
La direcció de la fàbrica podríem dir que ha anat sempre a càrrec dels senyors Viladomiu. No cal dir que els primers anys de la fundació era don Tomàs qui dirigia tots els treballs i col•locació de maquinària i qui determinava les classes de gèneres a elaborar; tan és així, que tota la família estava domiciliada a la Colònia iris a l’any 1893 que es traslladà a Barcelona. Però, per bé que don Tomàs portava la part directiva de la fàbrica i més tard els seus fills don Josep i don Jacint, amb tot tenien sempre un encarregat en qui podien confiar la direcció de la fàbrica en les seves absències i quan els altres afers industrials i comercials els impedien dedicar-se de ple a la direcció tècnica.
En establir-se la fàbrica vingué l’encarregat de Sallent, Ramon Busquets, de cal Net, que va estar aquí iris el 1875; en cessar, vingué l’Andalet, qui estigué fins el 1883, que es traslladà a cal Metre de Gironella, i el substituí Ignasi Aligué, que va estar aquí iris la vaga de 1890; fou substituït pel director de la fàbrica Rosal, Josep Botifoll, el qual va estat aquí iris el 1892, en que vingué a rellevar-lo Antoni Pelegrí, el qual, en partir-se les dues fàbriques don Josep i don Jacint l’any 1896, va passar a Viladomiu Nou; aquí vingué Josep Illa, i en morir aquest el 1902, va ésser succeït pel seu fill Juli fila i Bru; havent-se traslladat a Berga, don Josep, que valia emprendre un període de gran activitat i reforma de maquinària, va pensar en buscar una persona amb la qual es comprenguessin bé i en qui trobés un bon suport per a la tasca que tenia pensat començar, i determinà fer una proposta a don Josep Illa Grané, que ja havia estat a la fàbrica de contramestre des de l’any 1896 al 1905 que passà de majordom a la Colònia Vidal. Acceptada la proposta, vingué aquí el 1908 i, unint-se a l’activitat de don Josep, feren veritable transformació de la fàbrica en la maquinària i en l’elaboració (vegeu el capítol d’obres de fàbrica i de maquinària). L’onze de febrer de 1933 va retirar-se a viure a Berga i fou succeït pel seu fill, Pere Illa Creus.
Majordoms:
Els majordoms que han actuat a la fàbrica durant els 65 anys d’existència són: Masoy, vingut de cal Rei de Sallent; segon, Miquel Pujol; tercer, Francesc Rovira; quart, Ramon Ribé àlias Sots; després de la partició de les dues fàbriques, Josep Illa s’encarregà de majordom Josep Illa qui més tard fou director de filats i teixits i l’any 1919 fou nomenat majordom Josep Tarrés àlias Porter i, quan aquest anà a instal•lar una fàbrica de teixits a Casserres a compte propi el 1923, vingué de majordom Antoni Pons, fins el 1927, que fou substituí per l’actual majordom, Josep Serra Roca.
Paradors:
Els paradors que han estat aquí són: el primer, vingué de cal Rei de Sallent, fou Pere Pujol àlias Xalé, fins el 1891, que vingué Maurici Sant; mort aquest, el seu fill, que actuà fins l’any 1922 que, per haver-se retirat a Artés amb el seu fill metge en Pere Sant, el succeí l’actual, Josep Serra Torres.
Manyans:
El primer manyà, que, com quasi tot el personal tècnic, vingué de la fàbrica de cal Rei, fou Ramon Durant àlias el Gravat, fins que en morir aquest l’any 1893, el succeí Ramon Vilaró àlias el Seques que més tard fou alcalde de barri de la Colònia. En fer la separació de les dues fàbriques, passà a la fàbrica nova i aquí vingué per manyà principal Josep Jaumandreu, que exercí el càrrec fins a la seva mort, esdevinguda l’any 1922; fou succeït per Lluís Alsina, qui es traslladà a Puig-reig el 1928, i fou succeït per l’actual manyà, Josep Badia Farràs, fill de la Colònia.
Corronaire:
Els corrons de la fàbrica corresponents a la filatura eren construïts a la mateixa Colònia, primerament per Domènec Anglès, conegut pel “Corronaire”; l’any 1892 vingué el llauner, Lluís Viladés, que, a més de la llauneria, s’encarregà de la confecció dels corrons fins l’any 1904, que es traslladà a Gironella; des d’aquesta data no n’hi ha hagut més, a la Colònia, ni llauneria ni corronaire, estant encarregats, actualment, Bonaventura Pla dels corrons i la feina de llauner Sebastià Seuba, els dos de Gironella.
Fusters:
En començar a funcionar la fabrica, s’establí a la Colònia el Robert de Gironella, que tenia fusteria pròpia; ben aviat s’establí la fusteria de la casa, que s’encarregà a Josep Fígols fins que el senyor Viladomiu li premià els seus treballs amb la jubilació; llavors el succeí el fuster actual, Joan Costa.
Tintorers:
El primer fou el conegut com el Jaume del Tint; el 1897 el succeí Eusebi Aguilera, que portà la direcció de la tintoreria fins que es suprimí aquesta secció i Eusebi Aguilera fou jubilat.
Blanqueig:
En establir-se la secció de blanqueig, vingué un empleat de la casa Batlló de Barcelona, i més tard se’n feu càrrec un tal Diego, fins a la supressió d’aquesta secció.